Arxiu de la categoria: Cultius

Quant de temps poden viure les plantes de pebrot?

pebrots-cayena

Us ha arribat aquell acudit que diu “Bienvenidos al veroño”? Pobres plantes, aquest temps les està tornant boges. Però també és cert que cada hort és un món i segur que alguns ja esteu passant fred fa dies. Aquest estiuet de Sant Martí ja se’ns acaba! Però fins ara no ha passat cap dia sense llegir a les xarxes que a algú encara cull tomàquets i que els cirerers tornen a florir. Quin any més extrany… Continua la lectura de Quant de temps poden viure les plantes de pebrot?

L’estiu sense sol

flor-de-tomate

Hola a tots! Què tal les vacances? I els horts?
Setembre és un bon moment per valorar com ha estat la temporada d’estiu, independentment de si aquesta ha estat la vostra primera temporada com a pagesos de ciutat o bé ja porteu uns quants anys d’experiència. Cada temporada és diferent, i per mi, aquest ha estat definitivament l’estiu sense sol.

M’imagino que no haurà estat així a tot el territori, i que potser allà on viviu heu gaudit d’un sol espatarrant. Aquí al Vallès Occidental ens ha plogut molt, i hi ha hagut setmanes en què els núvols cobríen el cel un dia si, i l’altre també. Les plantes (les pobres), feien el que podien, amb unes temperatures molt més baixes del que esperaven i molta, molta més aigua de la desitjable.

En vam parlar al darrer programa del Pagesos de Ciutat amb la Marina Duñach. Potser alguns la coneixeu, és filla de Gallecs, cuinera jubilada i una de les abanderades del moviment Slow Food al Vallès Oriental. Dones com ella, n’hi hauria d’haver a patades, a casa nostra. Va ser un enorme plaer comptar amb la seva presència i sentir un comentari que em va deixar ben encuriosida: a la seva zona, la majoria dels pagesos que han estat cultivant varietats antigues, han tingut menys problemes de fongs. Un punt més per aquestes hortalisses de casa nostra.

Els fongs han fet patir molt als pagesos aquest any, tant als professionals com als que cultivem per l’autoconsum. Les plantes no s’esperen que l’estiu sigui així. Un tomàquet o un pebrot esperen passar calor, potser una mica de set i de tant en tant patir una tamborinada o una tempesta d’estiu. Cada una ho soporta a la seva manera, i per exemple aquest any he patit alguns problemes amb els que no m’hi havia trobat mai.

Em fa llàstima per tots aquells que heu començat aquest any i heu patit cada dia: quan no era el pugó, eren els fongs. Això si és que no arribava l’aranya roja per tornar a ploure l’endemà. Si us plau, no us desanimeu! No sempre és així! En properes entrades veurem si hi podriem haver fet alguna cosa i segur que l’any que vé tot anirà millor, us ho garanteixo!

M’agradaria ensenyar-vos un petit resum de com ha estat la temporada d’estiu a l’hortet. Què tal amb unes fotos?

primer-tomate-cherry
El primer cirerol de l’any el va collir la Sara, la meva neboda. No va durar ni dos segons!
primera-piparra
#moltfan de les Piparres. M’encanta quan surten amb la “camisa” que fa la flor quan s’asseca.
flor-frambuesa
Els gerds pobres, segueixen en el mateix test amb el que els vaig comprar al viver. Així i tot han fet les primeres flors.
planta-cacahuete
Aquest any he plantat cacahuets! Encara no sé quan serà el moment de collir-los, estic investigant!
polinizar-tomate
Els cosinets han vingut de visita! Amb en Jan ajudem a pol·linitzar les flors dels tomàquets.
piparras-guindillas
Amb en Sergi collim les primeres piparres.
fresa-2014
Els maduixots que vaig trasplantar han sortit grossos i dolços. Amb l’Àlex en vam collir un.
semillas-apio
I amb en Marc vam collir llavors d’api. Ja estan germinant.
pimientos-2014
L’orgull del meu hort: un bon cistell de pebrots.

I a vosaltres? Com us ha anat l’estiu? M’ho expliqueu?

L’hort al Juny

macetohuerto-en-junio

Com van, aquests hortets? Aish, sense cap dubte, aquesta em sembla l’època més bonica de tot l’any: tot creix i cada dia és un nou descobriment. Surten les primeres flors, es formen els primers fruits i les collites són les millors del món mundial. Oi que si?

Què esteu cultivant aquest any?

Ja sabeu que sóc tafanera de mena i m’encanta saber què esteu cultivant als vostres horts. El meu (com sempre), és un monogràfic de pebrots. Amb tot l’enrenou de la sortida del llibre se’m va passar preparar el planter de tomàquets. Una llàstima, perquè tenia algunes varietats interessants per sembrar. Al final he acabat comprant planter de cirerols (xerrys) i de fet els vaig trasplantar el passat diumenge pel matí.

De pebrots, n’hi ha 7 varietats: els fixes que no fallen mai són les piparres i bitxo de Girona, amb 8 mates de cada. N’hi ha 8 més del verd italià i amb això gairebé ocupem totes les torretes de la terrassa de l’hort okupa de casa els pares.
Al pati hi he plantat 4 mates de pebrot penis que em va regalar en Roch, un amic d’Infojardín i que segur que us afartareu de veure perquè la seva forma picantona em té ben encuriosida. També hi ha un híbrid que em va enviar en @jardinerd i que em va semblar ben curiós. Un híbrid? Doncs si, és una varietat que es va crear per atzar al seu hort i que pot estar molt bé. L’ha batejat com a pebrot rodó d’Endor, un nom certament friki, hahaha!

Al balcó del pis hi he plantat les varietats picants: 4 plantes de jalapeños i una de cayena, suficients pel consum a la cuina durant tot l’any, ja que a casa només som dues persones. El que no tinc aquest any són pebrots de Padrón, se’m van oblidar! Però encara sóc a temps de comprar algunes mates 😉

Aquest any he canviat la ubicació de la jardinera dels cogombres i l’he pujada a la terrassa. De moment sembla que la producció és molt més abundant tot i que hi ha més d’un factor que ha canviat: aquí hi tenen moltes més hores de sol directe i més ventilació. D’altra banda hi ha tres mates en comptes de dues, i això pot influir positivament en un increment de fruits al haver-hi més flors masculines i femenines.

lechugas-remolachas-mesa-de-cultivo

Els enciams (fulla de roure, batavia i maravilla) segueixen a bon ritme i de moment seguiré cultivant-los a la taula. Em resulta molt pràctic això de treballar a peu dret i em meravella lo bé que creix tot en la barreja de fibra de coco i humus de cuc. Els raves creixen de seguida i he tornat a sembrar remolatxes per ma mare, a qui li encanten.

Aquest any he tingut moltes més visites d’ocells que d’altres temporades, i per això he hagut de protegir els enciams amb una malla, especialment quan acabo de trasplantar-los. Però el resultat segueix sent espectacular i entre la taula de cultiu i un parell de torretes, tinc enciams fins i tot per regalar. De fet, en tenim per tres famílies de dues persones…

I què és el que no va bé a l’hort?

Fa alguns mesos vaig prometre que també explicaria els meus fracassos i no vull faltar a la meva paraula. Sóc positiva de mena i quan alguna cosa no va bé, intento aprendre de l’error, raonant què és el que no ha anat bé del tot i perquè. Amb el temps, te n’adones de que gairebé sempre ha estat per culpa teva, ja sigui per una ubicació poc apropiada, manca de volum de la jardinera o…  de paciència.

El meu chayote, amb la il·lusió que em feia, ha mort. Ho sento molt, Karin! Estava preciós, amb moltes fulles però em penso que el lloc no li va anar bé del tot. El vaig plantar en una jardinera gran (la única que tinc a terra-terra), al costat de l’alquequengi, que està enorme i ple de fruits. Estic segura de que no vaig fer bé i que l’ombra que li proporcionava aquesta planta hi té molt a veure.
Tornaré a intentar-ho l’any vinent a la terrassa!

En la imatge de la taula de cultiu hi podeu veure una planta que està al fons de tot. En sobresurten moltes tiges i eren uns raves que vaig sembrar i que suposadament tenen gust de meló. Després de prop de tres mesos els vaig arrencar perquè les seves tiges s’estaven enredant amb els enciams i les remolatxes, i el cas és que no s’ha format una arrel rodoneta com m’esperava, sino una d’allargada que no vaig poder ni provar, de tan petita com era.
Els tornaré a sembrar sols, en una jardinera on ara hi ha tres enciams i no hi posaré res més. A veure què tal van allà. Si més no, no s’enredaran amb res.

I el que va bé?

huerto-en-junio-4

Apart d’aquests errors que us he explicat, tot el demés segueix a bon ritme. Els carbassons rodons (o zapallitos) estan creixent molt bé i el que em té fascinada és la parra, que aquest any s’ha decidit a fer raïm. Per fi!!!!
Els consells del Mestre Peret sobre com l’havia de podar sembla que van anar bé i ara només reso perquè el raïm segueixi creixent i no sorgeixi cap problema.

Tot i les pluges que vam tenir fa un parell de setmanes, totes les hortalisses estan bé i no hi ha fongs. Sembla que la cua de cavall i el purí d’ortigues fan bé la seva feina, ja que els estat aplicant com a preventius cada quize dies. Sort o casualitat? Doncs no ho sé, però a mi m’han funcionat rebé i de moment el coure i el sofre segueixen desats a l’armari.

Ara que comença a apretar la calor, he d’estar ben atenta a la (segura) aparició de l’aranya vermella, el meu taló d’Aquil·les hortolà. A veure qui podrà més: ella o  jo.

I els vostres horts, com van? Teniu problemes o dubtes? Ja sabeu que podeu contactar-me a través del formulari del blog o a les xarxes socials (teniu els enllaços a dalt de tot). Vinga, va. Expliqueu-me cosetes!
Salut!

Cultiu d’alquequengi (uchuva, tomatillo)

El Physalis és una solanàcia coneguda com a alquequengi, aguaymanto, tomatillo o uchuva. Si no recordo malament, en anglès n’hi diuen goldenberry. Fa bastants anys que la cultivo al pati de casa però crec que mai us n’havia parlat, oi?

Vaig descobrir aquesta planta fa bastants anys a Infojardín, és clar. L’Airun (Núria, de Banyoles) me’n va enviar unes llavoretes i al cap de poc van començar a germinar. Però veiem primer com són els Physalis perquè estic segura que més d’un us estareu preguntant de què carai us parlo avui:

L’heu reconegut ara? El fruit és una cirereta groga, embolicada en una mena de fanalet que sembla de paper. Aquest és el seu aspecte quan en compres una safata al súper o te la serveixen per adornar unes postres. Ara si?
Doncs bé, aquesta és només una de les diferents varietats d’alquequengi, també anomenat alquequengi del Perú i de nom científici Physalis peruviana. N’hi ha moltíssimes més com ens va explicar en Jalón aquest missatge al fòrum i una de les meves assignatures pendents és provar-ho amb els Physalis ixocarpa, al que els mexicans anomenen tomatillos i amb els que elaboren diferents salses i plats.
És curiós descobrir que els mexicans l’anomenen tomatillo i que per ells, això és un tomàquet. Quan comences a buscar receptes d’allà, el primer que et sobta és llegir que posen els jitomates a tot arreu i és que així és com anomenen als “nostres tomàquets” precisament.

Com es cultiva?

El physalis és una planta de la família de las Solanàcies com el tomàquet, el pebrot, l’albergínia, la patata o el tabac. Això significa que necessita molt de sol (sol directe, eh?) i una bona dosi d’adob. Reconec que amb ella faig una mica de trampa i és que no la tinc en un test sino en un petit tros de terra on pot créixer tot el que vulgui. Les seves fulles són molt boniques, amb un tacte de vellut i el meu pare n’està enamorat. Creix de forma arbustiva i sempre es descontrola una mica, amb tiges que surten pertot arreu.
Això no vol dir que no pugui cultivar-se en testos o jardineres. Només que possiblement haurà de ser en una de gran volum, d’uns 50 o 60 litres aproximadament, perquè si no la collita serà molt minsa.

El que més m’en sorprèn és que en a casa no es comporta de manera anual. I m’explico: si l’hivern és suau com ha estat el cas, el sobreviu, i en aquests moments està en plena producció, engreixant els fruits i plena de flors. En el fòrum comentaven que es cultiva com a anual, però aquesta està plantada l’estiu passat. A vosaltres us passa el mateix?
physalis-peruviana

El problema dels alquequengis en aquests moments té nom de bitxo. Es diu Sara i li encanta anar a l’hort, arrancar-los i menjar-se’ls a mitges amb l’àvia! La feinada és nostra per fer-li entendre que només es poden collir els que són de color groc, ja que cal esperar a que el fanalet que els cobreix s’assequi per poder-los consumir.
A ple estiu pot patir l’atac de l’aranya vermella. Cal estar-ne pendent i fer molta prevenció perque ja sabeu que és una plaga que quan s’instal·la, adéu planta!

Us deixo dos enllaços a les entrades d’Infojardín on n’hem parlat bastant. Segur que us ajudaran si us decidiu a adoptar-la al vostre hort urbà:
Missatge al fòrum antic
Missatge al fòrum nou

Espero que aquesta entrada us hagi estat útil. Salutacions!

Planter de maduixes d’arrel nua (Amb video)

maduixes de boscAquest any he tornat a plantar maduixes. En feia molts que les vaig eliminar de l’hort perquè sempre arriba un moment en què si no n’estas molt pendent, acaben envaint-ho tot. Me’n vaig cansar i em vaig dir: “Ah, si? Doncs fora!”.
Però ara, amb la Sara voltant per casa em fa il·lusió que pugui menjar maduixes de la tieta. Que les vegi créixer i haver-li de dir allò de que “No, encara no són vermelles, no es poden menjar!”

Planter de maduixes d’arrel nua

Tot i que es poden trobar llavors de maduixa, el més habitual és comprar-ne planter. A a majoria de comerços especialitzats solen tenir dues opcions: o bé els testos petitons amb la planta ja crescudeta (i molt sovint amb flors i/o maduixes) o bé planter més petit, en les safates negres o de pórex habituals.

Només alguns planteraires,(la majoria del Maresme), tenen planter d’arrel nua. Pel que tinc entès, és el que compren els pagesos que s’hi dediquen. Aquest any en vaig trobar a la Fira de la Candelera, i com que no ho havia provat mai amb aquestes varietats, el vaig comprar.
El senyor de la parada, em va preguntar de quina de les dues varietats el volia: si de les “normals” o les de “tot l’any”. No m’ho vaig pensar gaire, li vaig dir que les de tot l’any i així és com vaig endur-me cap a casa planter de maduixa de la varietat Albion.

Com que és prou particular i és recomanable procedir d’una determinada manera abans de trasplantar-lo, m’he decidit a gravar-vos aquest video:

Més sobre les maduixes…

Les maduixes, tot i que potser no han de considerar-se pròpiament hortalisses, sino fruites, són molt habituals en els horts urbans. N’hem parlat al blog en diverses ocasions i per motius ben diferents: en aquesta entrada, una petita introducció al seu cultiu. I aquí, comentant el mètode que utilitzen a El huerto del López per preparar els estolons per les properes sembres.

També sobre com n’és d’important, que evitem que les maduixes toquin el substrat. Poden podrir-se fàcilment tal i com es pot veure en aquesta fotografia, de ja fa alguns anys.
maduixes-sobre-substrat

Maduixes.cat a Pagesos de ciutat

L’avantatge de fer el programa de ràdio, és que ens permet entrevistar directament a pagesos que s’hi dediquen i aprendre’n molt. Tot i que ja havia sentit a parlar de la necessitat de vernalització de les maduixes, em va sorprendre constatar-ho en la entrevista que ens va oferir en Joan Borrell de Maduixes.cat, una empresa que fa més de 50 anys que es dedica al cultiu de la tan preciada maduixa del Maresme.

La vernalització no és altra cosa que la necessitat que tenen algunes plantes de passar molt de fred a l’hivern per poder brotar amb força. En el cas de les maduixes és molt important que així sigui, ja que si no, la planta no produeix igual.
Penso que la explicació d’en Joan va ser prou interessant com per deixar-vos-la aqui. Segur que si esteu cultivant maduixes a casa hi aprendreu un grapat de coses.
Salut!

Cultiu d’alls a l’horturbà (amb video!)

cultiu-all-jardinera-test-taula

Diumenge passat i abans de que es posés a ploure vaig passar tot el matí a l’hort. Darrerament vaig més atabalada del que és habitual, i necessitava poder-me relaxar i no pensar en altra cosa que en les plantes i en el planter que ja mateix hem de començar a preparar.

Pels volts del migdia vaig tenir visita de categoria! Era la Lydia, una noia que és fotògrafa professional i de la que en podeu veure la feina a Les petites espècies. Es va acostar amb el seu petit Bernat a fer algunes fotos com les que il·lustren aquesta entrada. Es nota que no són meves, oi? (Són molt boniques, gràcies Lydia!).

En vam fer algunes més que podreu veure d’aqui a molt poc en una nova revista que surt al mercat el proper mes de març i que es diu L’Hort. Us en parlaré en breu, quan falti menys perque surti, ja que a hores d’ara només es coneix les persones que hi escriuran els seus articles. Com serà per dins és tot un misteri, però la cosa promet i estic molt contenta de ser-ne col·laboradora!

Tornant als alls (que me’n vaig per les branques i em costa centrar-me): vaig comprar-ne una bossa a la Fira de la Candelera de fa quinze dies i encara estaven per sembrar. I com que dissabte em van dir que segons el Llunari era bon dia per hortalisses d’arrel, em vaig dir: “Doncs de diumenge no passa”. I en això vaig passar bona part del matí.

Quan es planten els alls?

cuando-se-plantan-los-ajos

En el meu cas i si us sóc sincera, els planto quan puc i no quan ho diu el calendari. Evidentment, intento que aquest “quan puc” coincideixi amb els mesos que van de desembre a febrer i per això aprofito per respondre la consulta que em va deixar en Jorge al Calendario de siembra del blog:

Hola, me gusta encontrar tan buena informacion, pero veo que pones la siembra del ajo en Enero, Febrero y Marzo, el refran dice: Ajo que pasa de Enero, ajo que pierde el ajero
Siempre oi que se siembra en Noviembre y Diciembre, y no se si Octubre
Aclarame porque la diferencia de fechas, soy del norte de Madrid

Efectivament, en Jorge té més raó que un sant. En el calendari hi posa “de gener a març” i en canvi el refrany fa referència a que als alls que es sembren passat el mes de gener els costa molt d’engreixar i fer cabeça. Culpa meva i error al calendari. De fet, l’haig de modificar perquè una noia també em va escriure rectificant-me un marc de plantació erroni. No es poden fer les coses de pressa, queda clar. Us avisaré quan pengi una nova versió i demano disculpes si algú l’està utilitzant per planificar les seves plantacions.

Però… el cultiu d’alls té un “però”

ajo-morado-ajete-tierno

I el però és que són uns triganers. Els alls triguen segles en formar-se, gairebé 7 mesos!!! Si es planten pel desembre, cal esperar fins al juny per collir-los i per això (i vostès em disculparan), servidora només sembra alls per collir-los com a alls tendres. Mai puc tenir les jardineres ocupades durant tant de temps. Digueu-me impacient si voleu, però ja sabeu que els horticultors urbans lluitem contínuament contra el mateix problema: “només-tinc-dues-torretes-i-cal-fer-les-rendibles-al-màxim”. Encara que no sigui veritat lo de les dues torretes i en tinguem el pati ple.

És molt habitual desconèixer que els alls tendres i els alls surten de la mateixa llavor: un gra d’all. La diferència està en la collita, que es fa abans en els alls tendres, quan encara no s’han acabat de formar. En el meu cas tinc per costum sembrar-los bastant junts (a una distància d’uns 2-3 dits de separació) i en dos-tres mesos ja estan llestos per collir i fer-ne unes bones truites.
Us explico alguna coseta més en aquest video que vaig gravar l’altre dia:

Els alls no volen altra cosa que poca aigua. I això, si l’hivern i la primavera són plujosos, es tradueix en reg 0 per part nostra. Fixeu-vos en l’aspecte de les fulles, si les veieu “tieses” i eixerides, és que estan bé. Encara que faci un mes que no els regueu.
Compte doncs, amb les associacions, ja que les altres hortalisses poden necessitar força més aigua de la que volen els alls. Endavant amb ells, família!!!

Cultivar carxofes a l’hort urbà

alcachofa-alcaucil-macetohuerto-huerto-maceta

Arran de la proposta del Tema del Mes, m’agradaria explicar-vos la història de la meva carxofa. Li dedico a la Dominique, una amiga d’Infojardin que ja fa molts anys va obrir un tema prou reivindicatiu al fòrum. En ell, es queixava de que hi ha molta gent que hi escriu demanant ajuda o consell però mai tornen per explicar com va acabar la cosa ni si el que li van recomanar que fes li va ser útil.
Servidora reconeix ser la primera en no complir sempre en aquest sentit: us vaig presentar la carxofa en exclusiva ja fa uns quants anys, però mai us vaig explicar el final de la història.

L’hivern de 2008, vaig comprar planter de carxofa al mercat. Havia llegit que li calia força espai per créixer, i és que el marc de plantació recomanat per aquesta hortalissa en un hort a terra és realment gran: entre 1 metre i 80 cms entre línies i 80 cms entre plantes. Una burrada si ho vols traslladar a un hort en contenidors. Però allà estava jo, amb les meves ganes de provar-ho i el planter en una mà mentre buscava un test prou gran. En vaig trobar un: feia 33 cms de diàmetre i 40 d’alçada, així que allà el vaig trasplantar.

Si no m’erro amb els càlculs, el volum d’aquest contenidor és d’uns 32 litres, que inicialment em van semblar més que suficients. La mata va començar a créixer i a fer una pila de fulles precioses. Les heu vistes mai? Són d’un verd-gris-perlat i de tacte envellutat.
Mai m’ha sorprès veure que una hortalissa “no tira” en l’hort urbà, i menys encara quan sóc plenament conscient de que està plantada en un contenidor molt més petit del que caldria esperar, però no per això deixo d’intentar-ho. Que perquè? Doncs d’entrada perquè sóc morruda de mena i m’agrada conèixer quin és el límit de cada hortalissa per així optimitzar al màxim l’espai. I després, perquè sóc de la opinió que en això de l’hort urbà cal experimentar per aprendre. Sempre.

El cas és que mentre la planta anava creixent, ho feia en amplada però no en alçada. Només heu de fixar-vos en la primera imatge per veure que l’ample de la mata supera el de la torreta, mentre que la seva alçada era d’uns 15 cms. Em vaig dir que si es tractava d’una planta plurianual potser li costava una mica o bé que l’alçada la guanyaria a base d’anys. Però els mesos anaven passant i va ser a l’abril quan vaig descobrir la primera carxofa. La primera, i la única també.

alcachofa-maceta

Aquí la teniu cap a finals de Maig. No vaig gosar collir-la perquè em feia pena. Era tan petita! Al final es va obrir i va florir, doncs les carxofes no són una altra cosa que les flors de la planta, que normalment collim quan són immadures.
Aprofitant una trobada amb la colla del fòrum li vaig trobar una nova casa i me la vaig endur per donar-la en adopció. Em consta que va soportar el trasplantament però vaig perdre contacte amb la seva nova mama i no sé com va acabar la història per la seva banda.

P1000578 Galactites tomentosa (Compositae) Flowers

M’agrada cultivar qualsevol cosa que caigui en les meves mans, ni que sigui una vegada. Però repetir un cultiu i destinar-li un espai l’any següent depen de moltes coses: el seu gust, productivitat, i l’esforç que representa tirar-la endavant.
Malauradament en el cas de les carxofes trobo que no compensa, i suposo que és per això que no se’n veuen gaires ni en horts urbans ni en els d’autoconsum que estan a terra.

Si així i tot us animeu a cultivar-les, cal saber que podeu començar de dues maneres diferents: sembrant llavors o amb esqueixos, als que s’anomena estaques. Surten a la base de la planta mare i es separen d’ella per poder-los plantar en un altre lloc.
Podeu veure com és tot el procés en l’àlbum que en Nelet, un company valencià d’Infojardín compartia al seu Picasa ja fa alguns anys. Segur que us sorprendrà el seu aspecte, i és que sembla mentida que d’un pal sec en pugui créixer alguna cosa. Però les carxofes són així: boniques i productives si teniu prou espai. 

Alguns videos sobre el cultiu de carxofa

Mai està de meś aprendre alguna cosa sobre les hortalisses que consumim i per això us deixo uns quants videos que he trobat sobre el seu cultiu. Espero que us agradin i que si us animeu a cultivar-les tingueu més sort que jo. M’explicareu el final de la història?
Salut!

Descobrint les nyàmeres (Helianthus tuberosus)

tupinambo-pataca

En Manolo és un dels pagesos que ven els seus productes cada dissabte al Mercat Ecològic del Vallès. Sempre m’ha agradat comprar directament del productor però en el cas de les hortalisses resulta meravellós poder descobrir varietats que sovint s’han deixat de cultivar per la seva poca productivitat o d’altres motius. Aquesta setmana tenia nyàmeres i no vaig poder resistir-me a comprar-ne uns quants per posar-los en vinagre.

Nyàmeres? I això es menja?

I tant que es mengen, i a més em semblen boníssimes. Tenen un gust molt particular en cru, semblant a la carxofa però amb un “crec” com el de la pastanaga crua. La vaig descobrir fa moooolts anys, un dia que sempre recordaré. Era el 27 de Maig de 1984 i un grapat de sabadellencs ens vam desplaçar a Binéfar (Osca) per assistir a un partit de futbol: el que enfrontava l’equip local contra el Centre d’Esports Sabadell, que s’hi jugava l’ascens a Segona A.

I allà estàvem amb els meus pares, fent un volt per fer temps i buscant una botiga on comprar pipes per menjar-les durant el partit. No em pregunteu perquè, però a casa meva el mix “futbol+pipes” és una d’aquelles tradicions que mai no he sabut d’on ha sortit però que es compleix rigorosament.

Sortosament vam trobar una botiga de xuxes que estava oberta i a l’anar a pagar vam veure un enorme pot de vidre sobre el mostrador amb tot de coses que hi suraven. Li vaig tibar de la màniga a mon pare, però ell ja estava preguntant què era allò. “Son turmas, ¿no las habían visto nunca?”, ens va respondre l’amo mentre en punxava un parell amb un escuradents. Li vam dir que no, que aquí a Catalunya no les havíem vist mai i mentre, les mossegàvem, (uhmmm, amb aquell gust tan bo!). A casa, les conseves en vinagre sempre ens han agradat així que ens vam menjar un parell més cada un (les veníen “a duro”) i vam marxar cap al camp.

partido-futbol-sabadell-binefar
Els afeccionats celebren la victòria A. Font: C.E. Sabadell

Així que tinc dos bons records d’aquell dia a Binèfar: el de la victòria i l’ascens del Sabadell i el descobriment de les nyàmeres (que llavors només coneixia com a turmas). Durant el viatge de tornada recordo a mon pare dient que podriem haver-ne comprat unes quantes però sabent que només calia rentar-les i posar-les en vinagre, ja les buscariem en arribar. Hahaha! Ningú dels mercats de Sabadell sabia de què els parlava, ni a la Boqueria em van saber donar raó i tot i que vaig fer un Ai! el primer cop que vaig veure el gingebre, no vaig tornar a trobar nyàmeres fins al cap d’un bon temps.

Recuperant-les a Biocultura

Sense cap dubte, no hi ha res millor per trobar allò que has perdut que deixar de buscar-ho. I així va ser quan al cap de 21 anys vaig localitzar les nyàmeres a Biocultura. Va ser divertit perquè les vaig veure en un stand i tota tímida vaig preguntar: “Allò que té allà són turmes?”. El senyor que em va atendre em va respondre “Nyàmeres, turmes, pataques, patacons, patata de canya, tupinambo… com vulguis!”.
Li vaig explicar la història de Binèfar i ell reia, perquè segons em va explicar a casa seva també tenien costum de posar-les en vinagre. Em va dir que durant la guerra i a manca de patates, molta gent les havia menjades i que creia que per això molts li havien agafat mania, perquè les associaven a la gana que s’havia passat. Em va descobrir que a més de en vinagre també es podien fregir o fer en crema, i que el seu nom en anglès era Jerusalem artichoke. Encara recordo la cara d’alegria de mon pare quan vaig arribar amb elles a casa i les hi vaig ensenyar. “Papa, a que no saps què és això?”

Les vaig plantar en una jardinera i van començar a créixer força bé, arribant a mesurar prop de metre i mig. Una mica abans de que les meves obrissin les seves flors les vaig reconèixer per casualitat a La Garrotxa, prop d’un rierol, i des de llavors les admiro cada setembre, quan les flors de color groc les fan més evidents encara. Són de la mateixa família que els gira-sols i les flors s’assemblen molt, tot i que aquestes són més petites.

La collita va ser més aviat pobre, amb bulbs molt petits i per això vaig deixar de cultivar-les al cap d’un parell d’anys. Ara ja sé que a l’hivern en puc trobar en les parades d’alguns pagesos. I és que tot i que la planta s’acaba assecant, els bulbs es conserven perfectament sota terra durant tot l’hivern i tornen a brotar si no els treiem per consumir-los.

Les nyàmeres a la cuina

tupinambos-encurtidos

Tot i que en podeu fer una crema deliciosa com la que trobareu al blog de El Comidista o en podeu fer un suflé com el de Mi cocina, sempre acabo preparant-les a rodanxes per posar-les en vinagre amb una mica de sal, un parell d’alls aixafats i unes boletes de pebre. Es pelen molt malament pel que cal netejar-les molt bé sota l’aixeta i fins i tot rascar-les amb un raspallet per eliminar tot el rastre de terra. Un cop llestes les podeu posar senceres o tallades, com més us agradi. Segur que també us agradarà donar un cop d’ull a aquest article d’Ets el que menges sobre les seves propietats nutricionals o fins i tot provar-les: la empresa Casabella Natura les ven en vinagreta i també en crema. Boníssima!

La fitxa amb els noms comuns

Helianthus tuberosus

tupinambo-jerusalem-artichoke

Noms comuns: nyàmera, pataca, patacó, patata de canya, carxofa de Jerusalem

A la vostra zona n’hi dieu d’una altra manera? Deixa’m un comentari i l’afegirem, gràcies!

L’hort urbà al novembre

Azafrán en el huerto urbano
Safrà a l’hort urbà

No puc dedicar-li gaire temps a l’hort els mesos de setembre a novembre. Així és cada any per motius de feina i a que aquest és el moment de màxima activitat. Afortunadament, compto amb l’ajuda del meu pare, que d’ençà que es va jubilar m’ajuda força a l’hort.
No fa gaires dies em passava “el parte”: Ja saps que s’han obert unes flors blaves? Osti tu, el safrà! Et despistes un parell de dies i se’t passen mil coses a l’hort.

A la que vaig poder m’hi vaig acostar, i efectivament, les primeres roses ja s’havien obert. M’encanta la seva olor dolça, com de mel i el seu color lila-blavós que contrasta ben fort amb el vermell intens dels brins. Les primeres en obrir-se van sortir dels bulbs més grans que vaig plantar, i n’han arribat a sortir fins a 6 flors de cada un, tot un rècord!

El més habitual és collir-les quan la flor encara no s’ha obert per tal de conservar al màxim el seu aroma. Però en un hort urbà és difícil que coincideixin gaires flors a la vegada, així que seguint el consell d’en Destripaterrones, recullo les que hi ha i les guardo en un tupper a la nevera, fins que n’hi ha unes quantes. Amb calma, les obro per separar-ne els brins i els asseco a molt baixa temperatura en una paella. Els deixo refredar i els guardo per utilitzar-los per cuinar.

Hebras de azafrán antes de tostar
Brins de safrà abans d’assecar

Deixant de banda el safrà, a l’hortet encara hi ha supervivents d’estiu. A la terrassa, les pebroteres segueixen plenes de flors i de pebrots tot i que les seves fulles s’han tornat d’un groc llimona que denota que estan esgotades ja. Però qui les arranca? Possiblement ho faci d’aqui a uns quinze dies, per després sembrar-hi faves, que sempre em donen molt bona producció.

Al pati d’abaix ja fa dies que vam treure les tomaqueres, i ara hi ha cols, enciams, faves i calçots. En els testos més grans hi vaig posar coliflors, bròquils, romanescu i cols de Brusel·les.
Crec que un any més passaré de sembrar-hi pèsols a no ser que trobi llavor d’estirabec. Molta gent no coneix aquesta varietat de pèsol de la que es consumeix tota la tavella. Sempre m’han semblat més productius que els pèsols normals. A vosaltres què us sembla?

Comencen a veure’s alls de sembra a la majoria de comerços especialitzats. Els podeu cultivar per consumir-los tendres o per deixar engreixar la cabeça i collir-los secs, per conservar. Recordeu que per fer-los per tendres els podeu enterrar un parell de centímetres sota terra i posar-los més junts.

És bon moment per plantar cebes, enciams de varietats d’hivern, raves, pastanagues, ruca, remolatxa i potser també els canonges. No és habitual sembrar-los pel novembre però si segueixen així les temperatures pot ser que les llavors germinin sense problemes. Qui va dir que la tardor era avorrida?

Perquè es posen grogues les albergínies?

alberginiesFa alguns dies,  @jcasanovas1964 piulava la següent consulta a Twitter: Otra consulta de novato: Berenjenas no han ido muy bien. Ahora además empiezan a amarillear ¿sabeis qué puede ser?
No acompanyava la pregunta amb cap fotografia, així que al migdia vaig passar per casa per fotografiar-ne una de les meves. Les vostres albergínies s’han posat mai grogues com aquesta?

De seguida va rebre resposta de @Plantelia, que indicava que la climatologia d’aquesta temporada de primavera-estiu possiblement havia influït en el desenvolupament de les arrels. Afegia que podia ser per mil motius, però que aquestes alçades de temporada també podia ser per esgotament de l’adob i una mancança de ferro.

Quan vaig veure els tuits que es creuaven, se’m va ocórrer una altra possible resposta, perque sabia que aquest era el primer any que @jcasanovas1964  cultiva el seu hort urbà en jardineres. I és que possiblement, les albergínies se li han passat.

M’explicaré: les albergínies són del seu color d’ençà que comencen a crèixer a la mata. No és com els tomàquets, que passen de verd a vermell indicant-nos així el seu punt de maduració. I sovint, el que ens passa als que cultivem en jardineres és això, que esperant a que els fruits creixin una mica més, se’ns passen les albergínies, que comencen a mostrar aquests tons groguencs. Tant hi fa quina sigui la varietat que estiguem cultivant: si es posen grogues, ja no estan gaire bones per menjar, ja que es tornen esponjoses i les llavors són dures i formades al seu interior.

La que us ensenyo a la foto és la que vaig deixar precisament per guardar llavor per l’any vinent. Pensareu que no es veu gaire gran i que als vostres horts urbans n’heu collides de més grosses i maques, i teniu tota la raó. Però li tinc un carinyu especial a aquesta varietat que cultivo d’ençà que algú que ja no està amb nosaltres me les va enviar des d’Andalusia en un intercanvi. Al sobre hi anava una nota que deia: “Prueba estas berenjenas, son pequeñitas y salen muchas, seguro que te irán bien en el macetohuerto”. Així va ser i per això les sembro cada any.

Quan cultiveu albergínies en contenidors, mireu de collir-les petites. Val la pena perque seran molt més tendres i bones, i si la planta no ha d’engreixar fruits, donarà més flors que es convertiran en nous fruits al cap d’unes setmanes. Sense posar en dubte els consells de @Plantelia (que sap del què parla perquè és Enginyer Tècnic Agrícola), volia aportar la meva opinió sobre aquest tema, esperant que us serveixi.
Salut!

Nota:
Sembla ser que hi va haver un malentès i que  @Plantelia va pensar que @jcasanovas1964 es referia a que era la planta la que estava groga, no els fruits. Així ho va explicar en els comentaris de la versió en castellà d’aquesta entrada.