El setembre és un bon moment per mirar de seure a l’hort, observar-lo, i fer una valoració de com ha anat la temporada. Normalment ho deixo per escrit en un petit diari en el que al començament ho apuntava tot i cada cop hi escric menys. Definitivament, estic perdent els bons costums.

Però és útil tenir una llibreta on apuntar aquestes coses. Amb els anys, revises el que has anat fent, els problemes amb els que has trobat, la distribució amb la que vas situar les plantes, com va anar la collita… Revisant les primeres pàgines me n’adono de tots els errors que vaig cometre però d’això ja en parlariem en un altres article, m’ho apunto a pendents!

Les hortalisses cultivades aquest estiu a l’hort urbà

Ja he explicat alguna vegada que sóc una pagesa atípica, de les que no pateix massa si les tomaqueres tenen problemes però que perdria l’oremus si els passés alguna cosa a les pebroteres. Cadascú cultiva allò que més li agrada i crec que això ho heu de tenir ben present els que heu començat aquest any i us ha sorprès la productivitat o les possibilitats d’alguna hortalissa en particular.

En general, i crec que en això coincidirem molts, ha estat un estiu atípic. Per Sant Joan encara feia fred, va ploure força per primavera i el que vaig fer (recordant l’estiu de 2008 que va ser molt similar climatològicament parlant), va ser intentar aguantar moltes de les hortalisses en torretes mitjanes abans de passar-les a l’hort. No sé si va ser bona idea o no, perque després van trigar força a començar a crèixer però si més no, les vaig salvar de tenir fongs. La cua de cavall segur que hi va tenir alguna cosa a veure, i la he adoptada com a fixe a l’hort.

Ja fa alguns anys que miro d’anar sobre segur pel que fa a la tria de les hortalisses que sembro a l’hort. Sempre busco varietats productives i poc problemàtiques, i el fet d’anar guardant les meves llavors cada temporada, segur que ajuda a que es vagin adaptant al cultiu al contenidors.

Aquest estiu tenia lliures tres torretes enooormes on hi havia tingut un llimoner, un taronger i un kumquat. Els tres cítrics havien sofert diverses plagues l’any passat i per primavera em vaig decidir a arrencar-los per aprofitar l’espai per d’altres cultius. Aquests testos estan situats a les cantonades de la terrassa de l’hortet okupa i la seva capacitat aproximada és d’uns 40 litres, ideals per hortalisses grosses, no us sembla?

Una de les hortalisses que tenia moltes ganes de plantar era la luffa. Sabia que seria dificil fer-la en torretes perque és de la familia de les cucurbitàcies i necessita molt d’espai per poder crèixer bé. Estic segura de que molts de vosaltres no sabeu de què us parlo, així que veiem què diu la Wiki sobre ella:

Luffa és un gènere de plantes amb flor de la família Cucurbitaceae. Són plantes enfiladisses que donen una mena de carbasses allargades. Les flors són generalment grogues. Es cultiven sovint com a hortalissa a les zones tropicals d’Àsia i Àfrica.

Quan el fruit és tendre es pot menjar com a hortalissa. Té un gust i textura semblants al carbassó, tot i que la pell exterior és més aspra. El suc dels fruits verds s’utilitza a la medicina tradicional com a remei contra l’icterícia. Si el fruit es deixa madurar les fibres de l’interior del fruit es tornen dures. En aquesta forma el fruit assecat pot ser utilitzat com a esponja de bany vegetal. Sovint les esponges vegetals es comercialitzen blanquejades amb lleixiu i, ja empacades, es troben a les farmàcies. Fregar la pell amb aquestes esponges afavoreix la circulació sanguínia.

La luffa no només va començar a crèixer com una boja en una de les torretes sino que va demostrar ser una supervivent i una autèntica tot-terreny! Un calorós dia d’estiu vaig pujar a veure com anava i me la trobo feta un munyoc sobre la terra. La luffa!! Ma mare, que no reconeixia de quina planta es tractava, només va veure que allò s’estava començant a enredar perillosament cap a la barana de la veïna i el més preocupant, en direcció al seu gessamí. Així que va començar a estibar, la va cargolar i la va deixar sobre terra. Sort encara que no la va arrencar i la va llençar!
Quan la vaig veure en aquest estat, pobreta, mig deshidratada, la vaig donar per perduda. Però vaig desembolicar-la amb tota la suavitat de la que vaig ser capaç i al cap de pocs dies ja tornava a estar eixerida, fins arribar a donar tres fruits com el que veieu a la foto, que al meu parer, són d’una mida més que acceptable. S’estan començant a assecar, pas previ abans d’arrencar-les i pelar-les. Ja us en faré un video per a que ho veieu, perque és ben curiós.

La resta d’hortalisses han crescut de manera irregular. Els pebrots han donat una bona producció i he pogut preparar bastants pots de piparres en vinagre, els meus predilectes. Vaig cometre un error greu amb els de Padron, ja que només vaig sembrar dues mates i això dificulta molt obtenir-te prous per fer una freginada. Intentaré que no torni a passar.

Els cogombres i les albergínies es van portar prou bé, amb mides més que acceptables i els enciams, doncs d’aquella manera, que tots sabem que l’estiu no és la millor època per ells.

Als tomàquets se’ls ha de donar de menjar apart: encara en tinc de verds a les mates però aquest any he conseguit allunyar la temuda aranya vermella de l’hortet. En canvi, he donat la benvinguda a la tuta absoluta, que mai n’havia patit i que curiosament només ha afectat a un parell de les gairebé 20 tomaqueres que tinc plantades. L’he mantingut a ralla utilitzant Bacillus thuringensis i apart d’uns 10 o 12 cirerols amb farcit, la cosa no va passar a més. El més interessant ha estat aprendre a reconèixer com es manifesta el que em permetrà estar més atenta l’estiu que vé.

El millor de l’hortet aquest any ha estat l’ajudanta que m’he buscat. Què us sembla? Al començament li costava reconèixer els tomàquets vermells dels madurs però de mica en mica ha après que abans d’arrencar, ha de preguntar si pot fer-ho. Que bufona, la meva reina! M’ajuda a regar amb la regadora buida i fem “psssstttt” sobre toootes les plantes, que li vaig anomenant i ja les reconeix i les anomena pel seu nom i li encanta anar a buscar el “cistell”, amb una “ll” que ja voldrien saber pronunciar molts. S’ha guanyat a pols que la tieta li planti maduixes per a que es posi les botes l’any vinent!
Però ens ha sortit fina: només tocar la terra, es mira la mà i amb cara de fàstic te l’acosta per a que li netegis. Caldrà donar-li una mica de corda…

I demà, entrevista al Vida Verde, de RNE!

Fa alguns dies que em va escriure la Pilar Sampietro, del programa Vida Verde que s’emet a Radio Exterior de España. El programa s’emet demà dissabte a l’estranger, ja que aquest canal no es pot escoltar a la peninsula. Ens queda Internet i el podcast que espero poder compartir ben aviat.

I a vosaltres? Com us ha anat la temporada d’estiu?