Servidora no havia sentit parlar dels espigalls en la vida fins que el company Llangosto ens en va parlar a Infojardín, ja fa uns anys. Alguns companys del Nord l’han cultivat amb èxit, així que sembla que es tracta d’una col que s’adapta bé a climes bastant més freds que el del Garraf, d’on és originària.
Si a vosaltres també un sona “a xino”, doncs aquí us deixo una mica d’informació.
Això és el que n’explicaven a la Gastroteca:
La col brotonera és una varietat de col que només produeix fulles allargades. D’octubre a novembre genera uns brots amb molta fulla que s’anomenen col verda o col de brotó a Sitges, i Brotons a la resta del Garraf. Al gener, quan té lloc la floració, apareixen els espigalls, que es poden collir fins al mes de març. Els espigalls tenen un gust suau a col.
I aquest escrit, extret del Diari Avui
La col és una de les verdures més antigues i més emprades al llarg de la història, i també una de les que més variants han donat. Amb la descoberta d’Amèrica i la importació de tomaques, pebrots i, sobretot, patates, el consum va baixar una mica, però no gaire, perquè encara ixen a taula molt sovint.
Entre Barcelona i Tarragona es fa una varietat coneguda amb el nom de col de fadrí. Aquesta col fa uns brots que, quan són tendres, s’assemblen, pel gruix, als espàrrecs cultivats, i la gent en diu brotons o espigalls, segons la temporada (brotons de novembre a febrer, i després espigalls, que són els que fan flor, si no es cullen).
Són apreciats com a verdura al Garraf, el Baix Penedès i la meitat nord del Tarragonès, però només a la zona costera, on es poden trobar al mercat en manats, com els espàrrecs. Per alguna raó desconeguda, terra endins no hi ha costum de menjar-ne, ni tampoc de collir-ne, esclar. Es poden preparar amb guixes o amb fesols, però generalment ixen a taula simplement bullits i amanits amb oli, un primer plat de verdura bullida dels que hi ha costum de fer per a sopar.No són cap novetat perquè els romans ja en menjaven, d’espigalls, que ells anomenaven cymae i que devien ser molt semblants perquè és l’espècie de col més antiga que es coneix, la que només donava espigalls i alguna fulla. Les que són tot fulla aparegueren més tard, encara durant l’Imperi, i la coliflor ja és del segle XII. Apici en dóna sis receptes en De re coquinaria (segle I) i allí podem llegir que calia bullir-los, i després es podien amanir amb espècies, garum o panses i pinyons.
Pel que fa als actuals, Pere Tapias en va parlar en l’article Els espigalls de Vilanova, publicat el 29 de desembre del 2000 en aquest mateix diari:
“Al passavolant del gust o de l’exotisme de replà d’escala o als indagadors de la novetat per avorrir-se més, els podrà sorprendre la veneració gastronòmica que desperten els espigalls als hereus de la Parsifae, als acadèmics del Far de Sant Cristòfol, als incondicionals i acondicionals de Calixto Bieito, a la cunyada del Harry, als mariners, als terraires, als clients del bar Rossell i d’altres tribus o penyes urbanes de Vilanova i la Geltrú; però, si s’aturem a fer un bon plat d’espigalls cuinats al vapor, o simplement bullits, amb quatre fesols i una llesca prima de cansalada enrossida al foc, comprovaran l’entusiasme amb què els vilanovins parlen, comenten i practiquen la cuina dels espigalls”.
Oi que si? Oi que és curiós que molts no n’haguéssim sentit a parlar mai?
Vull estar pendent de si hi ha algun restaurant que faci jornades gastronòmiques dels espigalls, ja avisaré si me n’assabento.
