Em fa una mica de por tocar segons quins temes, així que permeteu-me una entrada amb una explicació molt d’estar per casa i esperant que no em caigui cap garrotada.
I és que l’Aitor em demanava a l’entrada sobre les llavors d’en Thompson & Morgan si anaven bé les F1, que és com s’anomenen als híbrids de primera generació.
He titulat aquest tema amb el nom del Sr. Mendel i dels pèsols perque m’imagino que molts de vosaltres el recordareu (ni que sigui vagament) de l’escola.
Resumint-ho molt, moltíssim, el que va fer aquest senyor va ser creuar diferents plantes de pèsols i observar-ne el resultat. D’aquesta manera va descobrir que hi havia una sèrie de caràcters que resultaven dominants sobre d’altres i el seus resultats van donar a pas a l’enunciat del que coneixem com a les lleis de Mendel i a la genètica.
Refrescada la memòria, permeteu-me atacar d’una manera gens científica què ens podem trobar al sembrar una llavor híbrida o F1 al nostre hortet.
Per una banda, pot ser que aquesta llavor en concret, hagi estat hibridada per conseguir una major resistència a una malaltia en concret.
Per una altra part, pot ser que els pares d’aquesta llavor hagin volgut unir una sèrie de característiques de gust, olor, forma, mida, productivitat, etc… de dues varietats diferents.
Fins aquí, tot correcte. Sembla que amb la hibridació aconseguirem varietats més resistents, més grosses, més productives, més gustoses i a saber què més.
Però… què passa si volem guardar llavors d’aquestes super-hortalisses per l’any que vé?
Doncs que el que tothom et diu és que no guardis llavors per a l’any següent, que no s’ho val, perque les llavors que produeix un híbrid no tenen perquè assemblar-se al fruit del qual les vas aconseguir (segons enuncien les Lleis de Mendel).
He sembrat varietats híbrides varies vegades i també he provat a guardar-ne llavors. M’agrada provar, equivocar-me i aprendre de l’error. De vegades he aconseguit que els fills de les llavors híbrides que vaig guardar s’assemblessin als pares. Altres vegades, no.
El que sí us puc dir és que una llavor híbrida no té perquè ser transgènica. La hibridació es pot fer de manera natural a l’hort, i si no que aixequi la mà qui no s’hagi trobat mai amb uns pebrots dolços que piquen com la mare que els va parir perque aprop hi tenia plantats uns bitxos.
Us deixo l’enllaç a una entrada d’Infojardín on es va tractar el tema i d’on podreu aprendre’n més cosetes. Amb el Google, segur que trobareu moltíssima més informació si el tema us interessa.
Per acabar, la garrotada, que ja me la veig a venir: No em sembla cap contrasentit defensar les llavors autòctones i d’origen ecològic i a la vegada cultivar algun híbrid. Quan trobo una llavor autòctona que em funciona bé en torretes, l’adopto per a properes temporades. I les híbrides, les cultivo de manera ecològica, guardant-ne llavors i resant per a que l’any següent s’assembli als seus pares.
Què en penseu, vosaltres? Quines experiències heu tingut amb varietats híbrides?
